Diamonds aren't forever
Tinc la necessitat d'escriure, i no amb finalitat artistica sino amb l'objectiu de introspecionar-me.
Us situo en un context de la meva inestable i desconeguda existència, on m'he vist obligat a iniciar una rehabilitació mental bastant dràstica.
L'urbanització s'ha apoderat de mi i en part, no de forma negativa: - He plorat, he rigut, he viscut en la gran ciutat cosa que fa anys mai hagués imaginat.
Per poder posar-li orde a aquesta adolescent etapa, he hagut de prendre decisions dificils amb la finalitat de fer-me etendre que la vida adulta es així; No tot son flors en el cami de terra.
És per aixo que actualment estic sotmes per voluntat pròpia a un tractament natural. Durant dues setmanes visc en un racó perdut fora del meu urbanitzat i social món, on la soledat acompanya les varies activitats que realitzo per destapar la ment.
Surto a caminar cada dia, per indrets tranquils on la fauna i flora observa de forma recíproca. El art de la literatura musical es el meu únic estímul per sobreportar els pensaments preocupants del meu present aparcat.
I us preguntareu el perquè de tot plegat; Sincerament no fa ni falta, ho faig per mi, per necessitat pura, sense egoismes rellevants, simplement pel fet d'assolir d'una vegada per totes la maduresa mental que m'espera en els nous horitzons.
A pesar de no tenir la motivació, degut a la incertesa que habita en mi, i el buit que cada dia es redueix, necessitava deixar constancia d'aquesta etapa transitòria en el meu refugi, amb l'esperança de rellegir-ho en un futur estable no molt llunyà.
