Jungle Boogie

A pas lent, movent els malucs al ritme del compàs, es desplaça sota la tranquil·la pluja del nord.

Vestit com deu mana: jaqueta de cuir despuntada, texans ajustats i trencats, samarreta blanca de pic, i un engominat que li faria enveja al propi Presley.

Amb un cigarret a la boca, mirada penetrant, moviments amb ritme, el jove Vince Vega es dirigeix a buscar el seu automòbil, camina per la negra nit dels suburbis dels 90.

-Aquesta és una nit per fer mal! Pensa impacient.

I de sobte, deixa anar un crit autèntic, balla, sent la música circular per les venes, mou l'esquelet com si fos l'acte més monòton que us podeu imaginar. Impressiona a les nenes amb el seu moviment de pelvis. Es únic!

Està content, i no pels líquids sinó per la confiança que es té a si mateix. Està segur, se sent viu, lliure com un gos que s'escapa del seu amo:

- Avui és la nit, la nit de no tornar a casa mai més.

Essència és la paraula que busques.

PD: Aquest text el vaig escriure una nit de gener d'aquest any mentre veia la pel·lícula Pulp Fiction. L'escrit no m'acabava de convèncer i l'he tingut donant voltes a la carpeta de borradors uns quants mesos. Al final he decidit sortir de la rutina i penjar-lo ja que crec que forma part d'aquest projecte.
Preferèixo deixar-lo com una anéctdota pasada per aigua.