Be him

Y como cada año, las hojas marrones se volvieron a postrar en el frío suelo.

Ja no sé què pensar. Si sóc jo, ells, o la vida. Estic confós, visc confós, i lamentablement m'he hagut de espavilar per poder seguir endavant.

Us situo: recordeu la passada entrada anomenada What kind of man?, doncs ja la podeu tirar, cremar, mullar o el que vulgueu perquè són paraules buides. Lletres escrites amb il·lusió que com sempre, se'ls hi ha acabat corrent la tinta a causa de una llàgrima mal plorada.

Això si, meva no. Oi tant que no. 

Sóc així, és inevitable, no ploro per res, no em surt, no és una via per escapar dels meus malsons i problemes, per això tinc un altre mètode:

Em transformo, així de fàcil, en allò que admiro estranyament, allò que em crea una admiració basada en el misteri, la inquietud i sobretot l'enveja, l'enveja de no sentir res davant les adversitats de la nostra trista existència.

Sóc un agent del caos, o això és el que pretenc ser quan em converteixo en aquells instants que ho necessito.

Simplement sóc ell, un boig que no té por a la vida, amb els objectius molt clars que farà tot lo possible per aconseguir-los, per molt insignificants que siguin. No és això el que nosaltres considerem un lluitador o millor dit, un heroi?

Doncs no, en l'infern no hi ha lloc per aquestes persones només per gent així, gent com jo, gent com ell, capaços de morir tranquil·lament de la manera més dolorosa que ús pugueu imaginar.

I sobretot, amb un bonic somriure.

M'he expressat amb claredat, perquè no penso tornar-ho a repetir.

En conlusió, sigues allò que vols, ni que sigui per uns instants, et sentiràs lliure i viu, com a de ser. 

Penses deixar que els demés dirigeixin la teva vida?