Middle ground

Des de que vaig deixar de ser feliç, experimento una sensació de desesperació cada cop que penso en els meus projectes.

Per culpa d'una barrera anomenada deure, em veig obligat a esperar, esperar temps millors, on totes les peçes del puzzle necessàries per completar-lo s'uneix mica en mica creant una bonica imatge que quan la observis el teu cor t'indiqui que vas saber aguantar molt bé els reversos que vas patir durant el trajecte.

I si, aquest trajecte el vivim tots: s'en diu "el camí a la felicitat" el qual tots volem assolir cadascú a la seva manera.

Es tracta d'un trajecte llarg, on els millors moments són l'inici: on somies de forma ingènua amb el final perfecte, i el últim tram abans d'acabar-lo que és on es troba la veritable felicitat.

Situació:

Escric això un xic confós. Per una banda estic orgullós de què aquest projecte avanci a pesar dels reversos i per altra banda em sento trist al veure que encara estic en el tram del mig, on res avança ni prospera i, cada cop els somnis es van debilitant fins caure's i anar-se'n pèl desaigua.