Tide

1:56, Nit de Sant Joan. Els petards ressonen de fons. Provenen de la meva finestra la qual ignoro.

És una nit d'estiu, d'aquelles que us parlava anteriorment, una d'aquelles llargues sense punt final, les quals fan que el meu positivisme augmenti i que me les prengui com un dia més, un dia més i prou.

Auriculars posats, jazz sonant baix, whisky del 95 al costat, quin plaer, quina virtut!.

Al meu davant es crea una barreja de llums que em deixa captivat, l'ordinador, la finestra, les llums de la veïna la qual m'espia... en fi, màgia de la nit. 

Em prenc un descans. M'aixeco i observo la finestra de la veïna la qual té les cortines color vermell poma tancades. Veig la seva ombra fent reflexos amb una petita llum que t'he oberta. Em dóna la impressió de què està estirada al llit, deu estar llegint o el que és encara més normal en aquest segle, mirant el mòbil. Tots ho fem, encara que ens intentem convèncer de que no. Tots.

M'encanta trepar, sempre ho acabo fent en aquestes tertúlies individuals que organitzo en aquest espai, i per una banda m'agrada no us ho negaré pas. Em fa sentir-me bé, saber que estic deixant pensaments ben guardats al calaix. No ho sé. Coses meves.

2:10, apaga el llum. Penso en què mai me l'he mirat, vull dir que hem creuat mirades però no m'hi he fixat, he deixat que el meu orgull s'acomidadi d'ella cada vegada. Té pinta a tenir una edat semblant a la meva.

Ja us explicaré.

Com sempre, al final no he acabat parlant del que volia, però ja em va bé.

No dic res però ho dic.

Aquesta és la filosofia.

Antonio Carlos Jobim