Mad World

Us vull contar un secret. Des de ja fa més d'un any, quan em vaig veure obligat a començar a viure una vida "d'adult" la qual no he sabut ni sé portar amb ordre i compenetració, experimento una sensació estranya dins meu. Com unes ganes de voler fer tantes coses que no em veig capaç de fer-les i al final, les acabo deixant passar. Em noto cansat, perdut, trist, desemparat, enigmàtic... 

He perdut la definició de felicitat dins el meu cap i no la trobo. M'hauria de preocupar?.

Per una banda, quan somio amb el famós endemà el qual tinc bastant ordenat, noto una pressió que em diu: - Ei, no et preocupis que aquesta situació és passatgera, ara, el període de temps en què el tren es mantingui en l'estació de la desesperació només depèn de tu. I de la poca força que et quedi per intentar superar-ho.

Sempre he sigut un passota i, no em refereixo en abandonar el tema no, jo tinc molt clar els meus somnis i espiracions sinó en el terme de què visc el futur. Amb això em vull referir a què quan estic en una situació que no m'agrada perquè suposa un esforç o una espera perquè processi, la deixo passar de forma dramàtica fins que arriba el final d'aquesta. És com si tingués els peus en la terra però les plantes no noten el fred d'aquest.

Com sempre, no sé si m'explico però com és el meu blog i els meus pensaments més indiferent. Jo ho faig per mi, no busco res a canvi.

En fi, que m'en vaig. Només volia dir-vos això perquè en aquest moments estic visquent un d'aquest moment el qual detesto, bé, després quan em refugi entre pel·lícules, la boira s'haurà esvaït i el tren haurà pogut passar.