Tinc una bèstia dintre meu

Camino sota un sol de justícia, són les quatre de la tarda. Deambulo pels carrers monòtons sempre observant un punt fix. Penso en tots aquells que he deixat enrere, és estrany, no els estranyo.

Fa unes quantes setmanes que hi penso i, sincerament sem fa estrany que passessin de mi el meu aniversari però, per l'altra banda no m'afecta. Una part de mi sap que aquest distanciament el vaig provocar jo des d'un principi però una altra em diu que perquè ells no han lluitat per aquesta amistat que s'ha volat com la sorra del desert.

Em consola pensar que no vaig plorar quan ens vam acomiadar abans de l'estiu, o que mai penso en les seves vides insignificants, només em fa ràbia ser una pedra en aquestes coses i ser una bèstia en altres. Sóc jo, i sempre seré jo. M'agrada l'airet que passa, m'agrada la sensació.

Quan la xurma em ve a buscar

amb teies, forques i garrots,

vaig al bosc i sóc boscà

i a les viles sóc vilà

però sóc sempre perillós.

ANNEX: Somio amb la soledat dalt d'una hamaca d'alguna platja insignificant, on no existeix res més que jo i el meu relaxxx.

Portet