L'endemà

Respecte al meu futur, m'infligeix enormement la idea de portar una vida simple i senzilla en els paratges més bonics del món. Si tot va bé, amb l'ajuda d'una Westfalia posaré rum al meu destí, un destí compost per grans pics i serralades, de muntanyes i turons, de rius i llacs. Petits detalls en les mirades, paisatges nevats, terres enfangats.

Una macedònia d'emocions, de moments, de gent. Matins d'hivern esquiant entre neu verge, travessant esplanades que, en primavera floreixen. Tardes d'estiu entrenant amb amics, ja siguin humans o animals, travessant boscos frondosos, recoberts de secrets i d'històries que mai seran rebel·lades. Rodejant llacs, nets i clars. Pensant amb la seva vida interior, m'acullen i m'animem a refrescar-me després d'un llarg dia assolellat. Creuant rius que uneixen la platja amb la muntanya... No és fantàstic? 

Arribo a la casa de quatre rodes, m'assec al meu porxo, m'allibero de les meves sabates minimalistes que, després d'un dia emocionant, encara són molles. Vaig descalç sobre la sorra humida en la qual visc en aquest instant. Decideixo fer l'últim viatge de la nit, m'apropo a la vora del riu, m'agenollo i toco l'aigua freda i pura.
De sobte tinc companyia, és un cérvol. Ens mirem fixament y de sobte marxa sense dir res. Algú va dir que els cérvols només els poden veure altres cérvols. 

M'estiro ràpid al llit, em tapo amb el sac i reflexiono. M'adormo content sabent que avui he tingut un bon dia. Somio amb com serà l'endemà. 

No es necessita molt per viure, ni mol menys per ser feliç.